És una espècie suposadament originària d’Àsia occidental, que ja era cultivada pels andalusins del sud de la península Ibèrica en el segle XII. A Itàlia apareix registrada la seva presència en els plecs d’un herbari de 1550 (SACCARDO, 1909). A França se la coneixia amb el nom d’épine d’Espagne, a causa d’un exemplar de l’espècie d’origen espanyol que es cultivava al Jardí del Val, suposadament plantat per Lluís XIV (DUHAMEL, 1800).

L'arbre és de mida mitjana i de gran longevitat. Posseeix un posat vertical, encara que no tant com l’atzerola vermella, i té un creixement bastant irregular. És un arbre que accepta les podes de formació, i les branques són de color gris.

Les fulles són simples, alternes, ovals i senceres a la base. La resta del limbe està dividit en cinc lòbuls, i posseeix una consistència un poc coriàcia.

Els fruits són petits, esfèrics i un poc aplanats, de color groc clar.  La implantació del capoll és plana. L’ull està un poc enfonyat i al seu voltant marca alguna petita costella. La polpa té una consistència dura.

Requereix sòls més bons i frescs que altres varietats.