És una espècie suposadament originària d’Àsia occidental, que ja era cultivada pels andalusins del sud de la península Ibèrica en el segle XII. A Itàlia apareix registrada la seva presència en els plecs d’un herbari de 1550 (SACCARDO, 1909). A França se la coneixia amb el nom d’épine d’Espagne, a causa d’un exemplar de l’espècie d’origen espanyol que es cultivava al Jardí del Val, suposadament plantat per Lluís XIV (DUHAMEL, 1800).

Arbre de mida mitjana, rústic i de gran longevitat. Posseeix un port vertical i un creixement desordenat de les branques. No respon gaire bé a les podes de formació. La fulla és de mida mitjana, amb els lòbuls acabats en punta. És més llarguera i menys dura que la de l’atzerola blanca. La fruita es presenten en anyocs d’entre dos i quatre fruits. Són petits, esfèrics però un poc aplatats. El capoll és més llarg que el de la varietat blanca. L’ull és ample i de poca fondària. La coloració és vermellosa, amb matisos groguencs i algunes ratxetes, puntets o roses. La polpa és sucosa, de gust agradable i de color blanc grogós.