Pèsol Indià.

Eivissa i Formentera

 

El pèsol blau llarg, com el pèsol blanc llarg, és una varietat tradicionalment farratgera. Es diferencia de les altres varietats pitiüses perquè és de flor lila, gra fosc i mata alta. La planta arriba als dos metres si s'emparrala, i vora els 80 cm si es planta a colps. El fullatge és verd mitjà i forma una o dos flors de color porpra vermellós i lila que esdevenen beines atapeïdes, de 7 cm de llargària, poc corbades i amb àpex truncat. Les beines contenen entre 6 i 8 grans que en assecar-se cobren color verd amarronat (algunes amb taques violetes) que vira a marró vermellós amb el temps. Són grans menuts, cilíndrics, lleugerament arrugats i grocs a l'interior. La sembra es fa a colps i en secà. Se sembren a partir de novembre fins a gener i comencen a collir-se el mes de maig. Es tracta d'una varietat prou tardana.

L'elevada producció i les dimensions de la beina, més menudes que la dels pèsols curts, l'han fet una varietat adient per a farratge per als animals, tot i que també es fa servir per a consum humà.És també un bon candidat per incloure en les rotacions de cultiu, pel seu poder nitrificant de la terra. Tot i que fa dècades ocupava bona part de la superfície de cultiu de les illes, actualment només es cultiva en molt pocs horts familiars.

 

Consum animal

El pèsol blau llarg s'ha fet servir tradicionalment com a farratge per al bestiar, especialment per als porcs de matança. Es proporcionava el gra sec i la palla, que constituïen un complement proteínic boníssim per compensar la dura feina de primavera, en el cas dels animals de treball.

Els pèsols se sembraven en lluna nova, a partir de Tots Sants fins a Nadal. Se solia sembrar en terres de secà pobres i lliures d’adventícies. Preferiblement en llocs frescos, però no excessivament freds. Se sembrava en clots o munts de 4 a 6 llavors, a la distància del llarg d'un peu, a mesura que es caminava pel rec preparat. No se solia ni regar ni adobar, tot i que de vegades s'utilitzava terrassa (superfosfat de calç) que es mesclava amb la llavor. Les proporcions eren dues parts de llavor per tres de superfosfat, o tres parts de llavor per cinc d'adob animal. Aquesta varietat es collia tota alhora, al final del cicle, el mes de maig, ja que les beines s'assequen homogèniament.

Les lleguminoses tenien un paper important en la preparació de terres noves, ja que quan es guanyava espai al bosc i es rompien (llaurar per primera vegada una terra per posar-la en conreu) terres noves, la primera sembra sempre era de pèsols. Aquesta varietat complia un paper essencial en els cicles de rotacions de cultius, en nitrogenar la terra abans de cultius com el blat i l’ordi. Era típic un sistema de rotacions de secà format per blat-ordi-cultiva-ermàs. El tercer any, la cultiva es destinava a la producció de formatge. Consistia a deixar la terra sense cultivar, deixant que hi cresquessin l'herba, plantes lignificades i lleguminoses adventícies, per tal que les cabres i les ovelles hi pasturassin i produïssin abundant llet de qualitat per poder elaborar formatge. El quart any es feia l'ermàs, on es preparava la terra per començar de nou el cicle amb el blat. A l'ermàs se solien sembrar pèsols amb guixes, per aportar nitrogen al terra. Se li donava tres llaurades només: la primera llaurada al març, que se li nomenava fer guaret. La segona, vina, se li donava al maig. I la tercera, terçà, amb les primeres pluges passat l'estiu. Es tractava d'un terreny llaurat no cultivat amb què es deixava descansar la terra un any.